DIGA’M QUIN VI ESCULLS I ET DIRÉ COM ETS

DIGA’M QUIN VI ESCULLS I ET DIRÉ COM ETS

Fa setmanes que tenim la data bloquejada a l’agenda. Ha arribat el dia del sopar d’amics. I ella és de les que no fallen mai, una incondicional. A més, és de les primeres a arribar. Tota la resta es fixaran com va vestida. Quan anem de convidats, sempre sol acompanyar-nos de parella, tot i que en ocasions li arribem a fer el salt. Nosaltres segurament també ens vam fixar en la seva aparença. Perquè la primera impressió importa, també en el vi.
Segons un estudi publicat aquest any per la consultora líder en informació de mercat Nielsen, als Estats Units més del 70 per cent de consumidors prenen la decisió de compra d’un vi una vegada el tenen davant a l’establiment, no pas abans. La majoria no som entesos del món del vi, no sabem identificar aromes, ni ens importen gaire les anyades, ni les varietats de raïm, ni consultem les puntuacions Parker… Som consumidors esporàdics que considerem la beguda de Dionís una aliada perfecta per compartir taula amb amics i familiars. En aquests casos, quan tenim el cistell de la compra a la mà les etiquetes ens comuniquen directament.

Seducció

En funció del que ens arribi a emocionar aquella imatge i de l’afinitat del concepte de l’etiqueta, l’ampolla es quedarà sense parella de ball o abandonarà la lleixa per la nostra predisposició al festeig. Una vegada l’arribem a tocar, també és important la percepció de qualitat, que ens ve donada per la part sensorial, la textura, els colors i els acabats (relleus, brillantors…). Igualment, l’ampolla ens seduirà a través de la descripció de l’etiqueta si va més enllà de la informació sobre les notes de tast. Un altre estudi recent de la universitat australiana d’Adelaida revela que com més acurades i detallades siguin les descripcions i, per tant, més càrrega emotiva portin, més bona és la impressió que causen en el consumidor, que estarà fins i tot disposat a pagar més per aquella ampolla.

Un cop superada aquesta fase, i consumada l’experiència de consum, si el vi ens ha agradat, ens ha portat un bon record i, a més, ha estat per un preu encertat, possiblement hi establirem vincles sòlids i ens plantejarem si arribem al matrimoni amb un llarg recorregut plegats…

En la compra d’un vi hi ha tres factors determinants: la confiança del celler (prestigi o marca), la imatge del packaging i la relació qualitat-preu. El primer i el tercer depenen dels productors i, per tant, són figues d’un altre paner. Ens centrem en el segon, que és a mans dels dissenyadors especialistes. Les etiquetes permeten identificar i diferenciar cada marca i ajuden el comprador en el moment de decidir-se.

Confiança

Hi ha moments, com per exemple el dia de Nadal o una celebració important, que busquem confiança i no estem gaire oberts a les cites a cegues. Aleshores apostem per una marca forta, un celler amb una trajectòria sòlida. No és dia per a vins experimentals del mercat. Hi haurà algú que sempre necessita aquesta confiança, d’altres que només en dates puntuals.

També hi ha moments per als clàssics (o consumidors de clàssics). S’opta aleshores per gràfiques històriques, que no tenen perquè estar renyides amb el bon disseny. Potser ens hi empeny el seu concepte romàntic. Un Pago de los Capellanes i, per a les butxaques més adinerades, un Romanée-Conti en són exemples.

La modernització irromp en el món de les etiquetes del vi fa uns 20 anys. Són més aviat racionals i bàsicament tipogràfiques i, en cas que tinguin alguna il·lustració, sol ser un petit segell o icona. Continuen sent etiquetes identificadores amb el productor o el celler, a mig camí de la modernitat i la tradició. En aquesta “modernitat continguda” s’hi troben vins d’Álvaro Palacios com Camins del Priorat i Dofí.

De tendència

Però a l’altre extrem viatgem si ens considerem seguidors de tendències i el que busquem és trencar motlles. En aquest cas la cosa va de noms (naming) i d’una potent estratègia de màrqueting. No hi identifiquem ni el vi, ni el celler, ni la zona, que tampoc n’és la finalitat. En aquest cas podem diferenciar dos subgrups de vi. Els que comprem pel somriure que ens arrenquen, de tendència divertits, i que busquen de pretendents el públic no entès, d’edats joves, àvid de compartir l’ampolla amb amics. Qui no s’ha aturat a llegir els insults populars catalans d’El Xitxarel·lo? Entre els pioners d’aquest corrent hi ha Vintae a través d’una estratègia trencadora a la recerca del nou consumidor. La seva imatge és com les pel·lícules d’Almodóvar: o t’encanten o res a fer-hi. Vinos de Guerrilla, Matsu o Bienbebido entren en aquest sac. L’altre subgrup és el dels vins de tendència no divertits. Els comprem perquè els trobem bonics, o bé perquè en veure’ls hem deixat anar un “Uau! Quin disseny!”. És fàcil que passi, per exemple, amb les etiquetes creades per il·lustradors, com Oriol Malet, als vins de Coca i Fitó, o Jordi Lafebre als de Comando G. Són vins vestits d’art.

I tu, quina parella busques?

En el món del vi l’etiqueta és el vestit i el conjunt que conformen l’etiqueta, la càpsula, la caixa i altres elements és la indumentària. I de la mateixa manera que ens vestim com ens sentim més còmodes, ens enamorem del vi que ens fa sentir més a gust a taula per compartir. I aquí ens llancem: quina és la teva elecció per a un divendres qualsevol de desembre i quina per al dia de Nadal?

Anna escull: per a un divendres qualsevol, segons preferim blanc o negre, Naltres o Eixaders, de L’Olivera Cooperativa; per Nadal, una novetat del celler Abadal, Abadal Mandó

Noemí escull: per a un divendres de desembre (o de juny o del mes que s’escaigui) Honeymoon de Parés Baltà; per al dia de Nadal, Molt del celler Més que Paraules

Noemí Vilaseca, amb qui he escrit aquest article a quatre mans, és periodista i professionalment té un peu posat en el món de la comunicació i un altre en el del protocol, escriu el blog:
http://www.noemivilaseca.cat/
Twitter i Instagram @noevilaseca